A mesura que ha anat passant el temps, tant l'educació com els rols del professorat s'han anat modificant a poc a poc.
El treball del professor es va configurar en la moderna societat industrial amb la institucionalització, la instrucció i l'especificació de les funcions docents, i com be ens diu (MASJUAN, 1990), el rol del mestre se centra en una determinada societat perquè contribueix de manera molt directa en socialitzar les noves generacions. No obstant això, no és solament el rol del professor el que ha canviat amb el pas dels anys, perquè com ens explica la lectura “Ensenyar i aprendre”, la història de l'educació és la història de la psicologia de l'educació i tant l'educació i les diferents maneres d'ensenyar com el rol de professor han anat evolucionant, per així, donar lloc com diu (GENOVARD I GOTZEN, 1990), a una psicologia de l'educació que tractarà els processos d'ensenyament i aprenentatge, a més de definir mètodes adequats per solucionar els possibles problemes existents.
Per tant, per a mi, la psicologia de l'educació, té un objectiu primordial, el qual és demostrar la importància de la relació entre els processos d'ensenyament i aprenentatge, per aquest motiu, estudia la conducta humana i els processos d'aprenentatge i ensenyament, al mateix temps que busca i crea solucions als possibles problemes.
Aquest primer tema estudiat, m'ha fet reflexionar sobre l'ensenyament, sobre els seus inicis, sobre totes les persones que des de l'edat antiga, passant per l'hel·lenisme, pel Renaixement, el Barroc i arribant a l'actualitat, s'han preocupat d'explicar els seus estudis, de compartir amb el món les seves investigacions perquè així, els futurs docents puguem beneficiar-nos de les tècniques necessàries, per així, poder educar i ensenyar a les noves generacions a pensar per si mateixos, a saber defensar els seus ideals amb arguments sòlids, a saber rectificar i aprendre dels seus errors o a valorar-se a si mateixos i als altres com a persones humanes que som.
Així mateix, és un tema que m'ha fet entendre la importància de la psicologia a l'aula, que els nens tinguin un aprenentatge significatiu, tant de manera individual com en petit i gran grup. Sense oblidar, que és fonamental per a un bon procés d'ensenyament i aprenentatge que el docent respecti i valori els ritmes individuals dels nens, a més de treballar la motivació a través de diferents estratègies per poder afrontar els seus reptes i somnis.
De la mateixa manera, és fonamental ajudar al nen al fet que aprengui les competències i actituds dins d'un aula, amb una metodologia individualitzada al grup i flexible, a més d'una bona relació entre alumnes-professora, sense deixar enrere, la importància que el nen aprengui a pensar pel mateix, i que tingui un sentit crític i d'autoavaluació.
Una de les orientacions que ens explica aquest primer tema, és el conductisme, ja que ha influït de manera significativa tant en l'educació com en la psicologia.
El conductisme, es basa en la conducta humana, a millorar i modificar les conductes, amb l'objectiu d'eliminar les conductes inadequades, portant un llarg procés d'investigació abans d'aplicar alguna de les seves tècniques. No obstant això, el conductisme exposa les tècniques sempre per construir, mai per controlar, però és el mal ús dels docents el que comporta al fet que moltes de les tècniques en estar mal aplicades donin resultats negatius. Aquest, és un cas important, on hauríem de reflexionar i tenir molt en compte que estem amb alumnes, persones que confien en nosaltres i que es regeixen pel nostre comportament i dipositen les seves expectatives sobre nosaltres, ¡no els responguem de manera equivocada!
Un article interessant que he llegit per a aquesta assignatura ha estat “L'aventura de ser mestre” escrit per (JOSÉ M. ESTEVE), on ell ens explica la seva vivència i la seva visió des de les seves experiències personals com a docent. Aquest article, em va semblar molt interessant, ja que ens parla de les dificultats que porta amb si la docència. Una d'elles, és la identitat professional, cosa que personalment crec que és fonamental per poder fer classe i enfrontar-se a un grup de nens amb els quals has de compartir les teves vivències, anècdotes, coneixements, etc.
Com José M. Esteve, no està de més que els futurs docents i els que ja ho són, reflexionin sobre aquesta professió, ja que és una professió ambivalent, com ens indica aquest autor.
Jo personalment, he tingut la sort de poder fer les pràctiques de 0-3, i he pogut observar i presenciar les grans diferències d'un aula i d'un docent en si mateix.
Sincerament, crec que la seva frase “ningú ens ensenya a ser professors, hem d'aprendre-ho nosaltres mateixos per assaig i error”, ens mostra la diversitat de sensacions que pot sentir el docent quan està a l'aula i les seves diferents reaccions a les diverses situacions que poden succeir.
De manera personal, a través de les pràctiques en una escoleta, vaig poder comprovar que el primer dia que et deixen dirigir una classe, és una sensació indescriptible i sense igual. Mai oblidaré el dia, en què per primera vegada, dugui a terme una sessió dins de l'aula, amb els materials que havia preparat, amb les hipòtesis que havia estudiat, etc. Aquell dia, em vaig adonar que la teoria és imprescindible però no suficient, perquè el nivell d'actuació i rapidesa del docent davant les diverses situacions que es presenten a l'aula és fonamental, i aquest, solament s'aconsegueix amb pràctica i experiència.
Finalment, m'agradaria acabar amb una frase de Franklin Benjamin, que diu “Digues-me i ho oblido, ensenya'm i ho recordo, involucra'm i ho aprenc”, frase que recull una part important de l'educació, ja que ens explica en poques paraules la importància d'un aprenentatge significatiu on l'alumne ha de ser el protagonista d'aquest aprenentatge.
