TEMA
2- TEORIES DE L'APRENENTATGE I LA SEVA IMPLICACIÓ EN EL CURRÍCULUM.
En aquest
tema, he compres que moltes coses de les que jo pensava que tenia idea i que
sabia, eren erronis, però començar, l’aprenentatge no es universal, i per tant
tots els entorns són generadors de coneixement i per tant d'aprenentatge. Per
aquesta raó, jo defineix l’aprenentatge com el procés d’adquisició i
assimilació conscient de coneixements i competències a través de les relacions
amb els diferents entorns, es a dir, no només aprenem per l’estudi, sinó
que l’experiència, la interacció, la imitació, l’exploració, etc. també ens
ajuda a conèixer el món que ens envolt i aprendre d’ell.
A més a més,
amb la realització d’aquest tema hem vist les concepcions conductistes, els
models cognitius, el constructivisme i les teories del processament de la
informació.
Així mateix,
comentar que durant aquest tema hem conegut els diferents autors juntament amb
les seves teories. A continuació, os posaré un esquema molt general del tema
perquè sigui més fàcil tenir una visió global del que hem fet, posat que es un
tema llarg i complex.
Com podem
veure en l’esquema, el tema ens presenta diversos autors que han anant
compartint amb el món les seves idees i les seves teories, enriquint les noves
generacions i les seves propostes per obtenir el màxim de potencial de els
processos d’aprenentatge. Per això, crec que tots, com docents que serem
futurament i alumnes que vàrem ser, hem de pensar i analitzar de manera
seriosa, cada autor i reflexionar sobre les seves teories de manera que seguim
capaços de poder millorar la nostra vida, els nostres processos d’aprenentatge,
les metodologies de les aules, les tècniques que fem servir amb els infants,
etc.
Aquestes
reflexions, ens serviran per poder aprofitar la feina d’aquestes persones com
punt de partida, per poder tenir una idea general, però també per cercar les
nostres pròpies teories, en definitiva per millorar, per fer una anàlisis
crític de la nostra forma de dur a termes les coses i per poder ser millors
persones i millors docents.
Watson, com
fundador de les concepcions conductistes, va explicar la teoria d’estímul-resposta,
la qual se fonamenta en l’estímul, el professor dissenya situacions que creen
aprenentatge i la resposta, el nen aprèn.
Els
conductistes són totalment ambientalistes, es a dir, l’entorn genera
aprenentatge, igual com deia Aristotèlic, l’entorn i l’ambient son generadors
del coneixement, encara que ell tenia una teoria més extremista ja que defensava
que la ment era una tabula rassa que tan sols se podia emplenar amb la
experiència del medi. Però malgrat això, totes dues teories coincideixen en lo
mateix, l’ambient forma part essencial del procés d’aprenentatge, posat que es
una fon fonamental per al coneixement.
Així mateix,
l’enfocament conductista, considera que la presència o absència de conductes
son apreses tant de forma conscient com inconscient en funció de diversos determinants:
genètica, agents biològics actuals, història de l'aprenentatge i les condicions
ambientals momentànies. És a dir, tot el que pot afectar al nen durant la
vida, com són el primer moments de vida, les necessitats bàsiques, les
interrelacions, etc. condicionarà la seva forma de viure i per tant d’aprendre.
1. Per tant,
les concepcions conductistes, referencien:
1.1
Principis bàsics del condicionament clàssic
El seu màxim
representat en Pavlov, qui va començar estudiant els moviments peristàltics i
va acabar estudiant un fet psíquic. Ell, amb el seu experiment amb el gos, la
salivació i el so d’una campana, va donar explicació a l’adquisició de
respostes involuntàries a través d’ estímuls neutres, en el quals l’organisme
no respon, d’estímuls incondicionats, en els quals l’organisme respon sense la
necessitat d’haver-ho après i d’estímuls condicionats, en els quals es produeix
una resposta quan s’associen estímuls incondicionats amb un estímul neutre, i
com a conseqüència aquest últim comença a produir una resposta (conducta
apresa).
Per tant Pavlov,
es va adonar de que “si es pot manipular una conducta, es poden manipular
persones”, una frase que m’agrada molt, posta que en deixa veurà el importància
d’aquesta teoria i la fragilitat de la ment humana en front a l’ambient, per això
es importantíssim no subestimar la importància de la conducta quan treballem
amb persones.
Per acabar,
dir que el conductisme clàssic també té altres tècniques, com l’exposició en
viu, l‘exposició a d’imaginació i la desen sibilació sistemàtica, al igual que
diferents tipus de relaxacions com, la de Jacobson o shultz.
1.2.
Principis del condicionament operant
El seu màxim
representat en Skinner, qui ens presenta igual que Pavlov, un exemple però amb
una diferencia notòria, i es que mentre Skinner treballa amb animals que donen
respostes lliures, Pavlov treballava amb animals no lliures. Per això, un dels
experiments de Skinner és el de la capsa de les rates, que es composa d'un pal
metàl·lic que al baixar quan es prima un botó, posa el menjar a l'abast de
l'animal creant així el principi de condicionament operant.
Amb aquest
exemple, ens explica que les conductes van lligades a conseqüències, per
tant, un reforç que pot ser positiu o negatiu. De ser positiu, la conducta té
més possibilitat de repetir-se, però aquest reforça s'ha d'aplicar
immediatament després de la resposta a l'estímul per a que es pugui donar
l'associació.
Amb aquest
dos autors, me adonat que l’esser humà es molt més fràgil del que jo mateixa
pensava, moltes vegades no hem parava a pensar en les costum que feïm cada dia
ni de lo importants que son per moltes de les persones que me envolten. De
igual manera, no era capaç de comprendre perquè hi ha gent que fa coses impensables
a altres essers humans, però ara després de estudiar un poc més la ment humana,
he entès que l’acció sempre prové d’una reacció.
A més a més,
els conductistes, ens exposen procediments per controlar i modificar la
conducta, els quals consten de tres fases, avaluació, saber quina és la conducta
que volem millorar; intervenció, valorar el cas i escollir la tècnica que
millor s’adapti per aconseguir l’objectiu i seguiment, valorar la transformació
de la conducta treballada per saber si hem d’aplicar altres tècniques o
millorar la que hem utilitzat.
No obstant,
les tècniques utilitzades sempre han de ser conegudes pels nens i s'ha de
concretar la resposta del reforç. Per poder veure millor i de manera global les
diferents tècniques, les exposaré en forma d’esquema.
1.3
Aprenentatge social o vicari.
Aquesta
teoria destaca que no podem reduir la conducta en simples reforços, sinó que hi
ha una sèrie de processos que també intervenen. Per tant, la conducta depèn
de la situació en que es trobi la persona, es a dir, segons en la
situació que ens trobem tenim una conducta d’una manera o d’un altra Això es
molt comú quan parlem d’estrès, posat que tothom a viscut un moment d’estres o
ha fet coses que en altra situació no les hauria fet mai. Això explica que la
situació emocional i física de la persona, el clima, el moment exacte en que ha
de donar resposta davant d'un estímul influeix en la resposta.
Això ens porta
a la teoria del DETERMINISME RECÍPROC de Bandura, la qual explica que els
factors ambient, personals, cognitius i de la conducta, interactuen per a
determinar la conducta que anem a prendre davant un estímul.
Per altra
banda, Bandura, diu que hi ha una sèrie de factors que influeixen en la
conducta, i per reproduir-les tenim que tenir unes capacitats bàsiques com són,
simbolitzada, previsora, vicària, d’autoregulació i d’autoreflexió.
A més a més,
Bandura també analitza els quatre processos pels quals qualsevol persona passa
per a imitar una conducta observada, atenció, retenció, reproducció motora i
motivació externa o interna.
1.4
Zinmmerman - Aprenentatge autoregulat
Zinmmerman és un autor que es basa en la teoria de la Cognició de Bandura, on va establir un model de desenvolupat acadèmic autoregulat considerant que l’alumne ha de participar de forma activa en el seu propi procés d’aprenentatge, de forma que ell mateix s’autoreguli de forma autònoma.
Així doncs,
estableix una sèrie de determinants de l’aprenentatge autoregulat:
INFLUÈNCIES
PERSONALS
-
Percepcions d'autoeficàcia
-
Coneixement de l'estudiant
- Processos
metacognitius
- Fixació
d'objectius
- Estats
afectius
*Estratègies
de millora
- Organitzar
i transformar: estructurar el material amb el que anem a treballar.
- Col·locar
i planificar fites pròpies.
- Repetició
i memorització: una vegada entès el procés, assimilar-lo i fer-lo propi.
INFLUÈNCIES
CONDUCTUALS
- Autoobservación
- Autor
reacció
-
Autoavaluació
*
Estratègies de millora
-
Autoavaluació
-
Realització de registres
- Auto
conseqüència: recompenses pròpies.
INFLUÈNCIES
AMBIENTALS
- Modelat:
amb un model a seguir, l’autoregulació és més senzilla.
- Comprensió
verbal: verbalitzar el procés.
-
Estructurar els contextos i l’aprenentatge.
*Estratègies
de millora
- Recerca d’informació.
-
Estructuració de l'ambient.
- Recerca
d'ajuda.
- Revisar el
registres realitzats.
Finalment,
comentar que aquestes teories conductistes m’han fet reflexionar sobre la meva
manera de entendre el món i gracies a elles he pogut estructurar un poc més les
meves idees, posat que ara entenc moltes coses que abans desconeixia. Ara, moltes
de les accions o reaccions que tenien els petits de la casa m’eren totalment
desconegudes i tampoc sabia molt bé el perquè, ara ja se un poc més i l més al·lucinant
es que se com millorar aquestes conductes.
2 MODELS
COGNITIUS
Gracies a
les teories anteriorment explicades (teories conductistes), sorgeixen com a
resposta els models cognitius. Aquestes expliquen el nen no és una taula rassa
que hem d'anar omplint de coneixement sinó que mitjançant les experiències que
viu va construint el seu propi aprenentatge.
2.1 Piaget
El model de
Piget es va centrar en la gènesi de la intel·ligència, i la seva teoria es va
de “Epistemologia genètica”. Així mateix, Piaget té molta influencia en
la teoria de la “Evolució de les especies” de Darwin, la qual defensa que hi ha
que adaptar-se per sobreviure, una frase la molt comú que recull aquesta idea
es la frase “La adaptació al medi es un signe de intel·ligència”.
Per aquest
motiu, Piaget en explica que es important adaptar-se al món, al medi que ens
envolta, per això ens presenta els processos d’adaptació intel·lectuals, que
són: la assimilació, la qual tracta de lligar coneixements que ja tenim amb els
nous; el acomodament, que tracta de incorporar coneixements nous i
estructurar-los; la equilibració, que tracta de equilibrar els coneixements i
la organització, tracta de organitzar les estructures mentals.
Per tant,
Piaget en la seva teoria li dona molta importància a partir del coneixement
previ del nen per tal de no crear dissonàncies cognitives massa grans que el
nen no pugui superar creant-li així angoixa i estrès.
Finalment,
comentar que en la teoria de Piaget defensa que es fonamental no donar les
coses fetes sinó deixar que decideixen per si mateixos, que es necessari deixar
que decideixen, però marcar-li unes pautes, treballar la autonomia,
relacionar-se, ser independent i curiós, que resolguin els problemes entre ells
i no sigui l’adult el que intervingui, partir de els coneixements dels infants
i que sigui de manera real, fer-los que pensen i que reflexionen, ensenyar-li
les coses amb la pràctica i no amb les receptes o formules, pensar com a
professionals abans les coses i després explicar-les per a que les entenguí,
ser guies i no donar-li les respostes a les seves idees o camins i deixar que
peni pel seu compte i aprengui dels errors per millorar les coses.
2.2 Vygotski
La seva teoria sorgeix per fer mes productiva la societat, es a dir, que gènere
més coneixement (productisme social) i aquesta teoria part, de que el
coneixement es producte de l’ interacció social.
A més a més, Vygostki té dues principis bàsics de la seva obra, un, que
totes les funcions psicològiques superiors tenen el seu origen en les relacions
entre persones, i l’altra, que no tots els processos d’ensenyament - aprenentatge
creuen en el desenvolupament o avanços en alumnes, sinó tan sols aquells
que es situen en la zona de desenvolupament pròxim del nen
Aquesta zona de desenvolupament pròxim es la unió entre el que el ni sap i
lo que podria arribar saber, i per consegüent el aprenentatge. En referencia a
aquesta zona de desenvolupament, m’agradaria comentar la importància que té
aquesta teoria de manera indirecta, es a dir, nosaltres quan llegim el que
Vygostki en diu ho pensem i ho entenem com una teoria que pot ser o no
utilitzada, però no ens adonem que aquesta teoria es més que això. Aquesta
forma de fer, ens explica, ens mostra que hem de tenir en compte els
coneixements previs de l'alumne així com l'objectiu que volem assolir per a
saber què, com i perquè aprenem, d’aquesta manera l’aprenentatge serà més
significatiu, encara que es necessari tenir prou clar el que el nen sap i el
que no però poder ajudar-lo a que ell amb la nostra ajuda arribi al
objectiu proposat. Aquesta ajuda té que ser clara, a més de fer una avaluació
prèvia a l'activitat, una avaluació del procés i una avaluació al final per
poder autoavaluar el camí recorregut.
Finalment, m’agradaria parlar del tema de les fitxes que es un tema molt
latent avui en dia.
Jo, personalment crec que una fitxa plantejada de manera correcta en el
moment correcte i que gènere coneixement a través de la interacció i l’experimentació
del infants sempre por ser de gran ajuda. El que no podem fer en cap cas, es utilitzar
les fitxes com metodologia alternativa per fer-ho tot més ràpid, ni perquè les famílies
cerquen resultats, tenim que tenir molt en compte que una fitxa plantejada de
manera inconnexa i en un moment i amb uns continguts erronis crea un tot en el
aula, per tant no es respectin les ritmes individuals dels nins, tots parteixen
des de un mateix punts, es a dir, tots tenen que saber el mateix i tots tenen
que fer-ho igual de ràpid. Això, no es pot consentir, posat que no tants sols
generen un tot dins l’aula sinó que no afavoreixen la comunicació ni la
interacció entre els infants, donat com a resultats infants avorrits que no posen
ni ganes ni il·lusió en aprendre.
2.3 Ausubel
Ausubel critica als seus companys ja que defensa que l’aprenentatge no deu
ser tan sols memorístic o tat sols per descobriment, sinó que tots dos són necessaris
per a un aprenentatge de qualitat (aprenentatge significatiu).
Aquest aprenentatge de qualitat (significatiu), es té que dur a terme amb
material de qualitat, per tant es fonamental que el material sigui
potencialment significatiu, que els alumnes estiguin motivats per aprendre i
que l’alumne sàpiga en tot moment que està fent. A més a més, tenim que
presentar-lo de forma seqüencia i utilitzant exemples que ajudin a que l’alumne
participi de forma activa i cognitiva.
Finalment, comentar que com últim pas per un aprenentatge significatiu, he de organitzar i assimilar els esquemes que s'hagin fet per arribar a acomodar-los i que formin part del coneixement del infant, així com tenir en compte la motivació de l'alumne per aprendre i la seva predisposició, posat què sense aquestes, l'aprenentatge no es pot donar.
2.4 Bruner
Bruner basa la seva teoria en la dels altres, les agafa i les modifica. Ell
es basa en l’aprenentatge per descobriment. Per aquesta raó, al plantejar quests
aprenentatge diu “Tot el que genera coneixement, tot fa evolucionar les
societats”, com a conseqüència, es fa una gran pregunta “¿Com ho fan les
persones que generen coneixements?, llavors, investiguen, fan hipòtesis,
cerquen informació, seleccionen la informació, la contrasten i la verifiqui.
Per aquesta raó, segons Bruner tot el procés d’aprenentatge passa per un procés,
i l’inici d’aquest procés sempre es una bona pregunta als infants, per poder
així partir dels seus interessos i poder oferir un aprenentatge significatiu,
com ens diria Ausubel. Malgrat això, en les escoles encara avui en dia se li
continua donant als infants les hipòtesis fetes, oblidant que el nen té que
interactuar amb la realitat, per poder organitzar els coneixements segons les seves
pròpies categories, creant-se de noves o modificant les existent.
I precisament, parlat de modificar o crear de noves categories,
durant aquest tema he aprés que moltes de les coses que jo feia i que pensava formaven
part de mi perquè si, ara se que no es perquè si, sinó que tenen un inici, i
que de millor o pitjor manera jo he anant fent aquestos processos
d’aprenentatge sense adonarem, però sincerament os ho dic, es al·lucinant
entendre els diferents perques.
Per últim, una vegada vist els conductistes i els cognitius, podem dir que una notòria diferencia la qual els separen es que, per una banda, els conductistes es centraven en el procés d’instrucció, deixant de banda les necessitats de ‘infant, mentres que els cognitius defensaven que el protagonista es el nen, i el mestre té en compte les seves estratègies, les revisa, és un procés d’investigació-acció continu.
3. EL CONSTRUCTIVISME
Per finalitzar, cal fer una referència al constructivisme. Aquesta corrent
educativa exposa que és necessari donar-li a els alumnes les eines pertinents perquè
ell mateix pugi crear el seu coneixement i resolem de forma autònoma els possibles
problemes que puguin sorgir.
El constructivisme, referent a l'educació, proposa un model
d'ensenyament-aprenentatge participatiu per part de l'alumne: ensenyament per a
l'acció. Per tant, es considera a l'alumne com l’ésser que posseeix la
informació i no pas el mestre, així doncs, aquesta corrent també té en
compte els coneixements previs de la persona i, per tant, té en compte la
diversitat i les necessitats personals de cada alumne.
Una forta abraçada!!
