Las relaciones!!!!

Hace dos años, realicé el curso de monitora de tiempo libre, un curso donde aprendí muchísimas cosas de los pequeños con los que estuve, además  de tratar con gran diversidad de familias.

Durante las practicas  observe que en la gran mayoría de grupos de niños y niñas hay alguno/a que experimenta dificultades para relacionarse con los demás, independientemente de la edad, sexo, contexto social, actividad o situación; hay niños que de forma esporádica y puntual o bien de forma crónica, sufren y lo pasan mal o no disfrutan se cuando interrelacionan con otras personas.

También hay otros/as que se lo hacen pasar mal a los demás cuando se relacionan con ellos porque los menosprecian, humillan, agraden o amenazan.

La incompetencia social se relaciona con baja aceptación, rechazo, ignorancia o aislamiento social por parte de los iguales, problemas emocionales y escolares, desajustes psicológicos, delincuencia juvenil y diversos problemas de salud mental en la vida adulta.

Por esta razón, creo fundamental que como docentes, no olvidemos que debemos ayudar y guiar a estos pequeños en sus habilidades sociales para que puedan vivir en sociedad, ser felices, sentirse uno más, poder expresar sus emociones,  unirse al juego con otros sin ser despreciado, etc.

No podemos olvidar, que si un niño no expresa sus emociones,  difícilmente podrá identificar sus problemas. Junto a esto, también es importante trabajar las autoafirmaciones positivas debido a que si no te sientes bien contigo mismo no puedes sentirte bien con los demás y por tanto no puedes establecer relaciones afectivas.

Mientras que si el niño,  sabe como expresar sus sentimientos podrá iniciarse en las relaciones sociales con los demás y a su vez unirse al juego con los otros, compartir, cooperar y en caso de necesitar ayuda, apoyo…conversar con el adulto.

Por ello, una de las alternativas para mejorar las habilidades sociales de los pequeños y ayudarles en su integración con sus iguales, es el programa multifacético, programa que trabaja diferentes areas según las necesidades de los niños, puesto que que el contexto social de los pequeños es fundamental y hay que trabajarlo de manera continua. 

Finalmente, comentar que como monitora en prácticas no me dio tiempo a llevar a cabo un programa de dicha envergadura, pero creo que es fundamental tener en cuenta las relaciones de los pequeños en su día a día y la importancia de estas, ya que que las interrelaciones entre iguales establecen vínculos afectivos durante toda la esta escolar. 

Reflexió del Tema -3- de Psicologia

TEMA -3-  FACTORS PSICOLOGICS IMPLICATS EN L’APRENENTATGE. FACTORS INTRAPERSONALS DEL PROCÉS D’ENSENYAMENT - APRENENTATGE. 

L'aprenentatge és un procés en interacció entre qui aprèn i l'objecte del coneixement, que pot donar-se en l'àmbit familiar, entre amics, al costat del mestre, amb aquest i els seus companys o entre companys.

Perquè l'aprenentatge ocorri i per tant l'estructura cognitiva es modifiqui, hem de tenir en compte els factors psicològics implicats en l'aprenentatge, que són els factors intrapersonals i interpresonals.

En aquest tema, parlarem dels intrapersonals, factors on trobem els processos cognitius i els processos afectius. 

Per una banda, tenim els processos cognitius, que són el resultat del funcionament de l'organisme i suposen l'especial participació de certes àrees cerebrals que moltes vegades s'encarreguen d'organitzar i integrar les funcions d'altres regions més arcaiques. Dins dels processos cognitius ens trobem amb l'atenció, la memòria i la intel•ligència. 

El primer factor fonamental és l'atenció, que és un procés que ens incrementa el grau de selecció d’informació, a més a més, és el mecanisme en el qual podem agafar tota la informació que rebem. 

Dins de l'atenció tenim diferents teories, com les teories conductistes, els quals diuen que l’atenció és una disponibilitat sensorial que posem de manifest mitjançant una mirada, la postura corporal o l’expressió facial. O les teories del pensament de la informació, teories que observen la quantitat   d’ unitats d’informació que pot processar la ment humana i la qualitat del rendiment obtingut. O per últim, les orientacions psicomètriques, que són els test que es fan sobre l’atenció. 

Així mateix, com docents tenim que tenir molt en compte els ritmes individuals i els interessos de cada nen, per això  haurem de estar molt pendents a una sèrie de factor fisiològics, posats que aquests incideixen sobre l’atenció dels infants, com per exemple: la monotonia, el excés de activitats, rol del mestre o la distribució d’espais o materials. 

També, haurem de estar pendents del nivell de desenvolupament, de les motivacions i interessos i de les diferències individuals, posat que cada infant es diferent, el motiva una tasca diferent i té uns interessos diferents, posat això, com docents, haurem de sabre les seves diferències individuals, captar els sues interessos, donar-li motivacions i segon cada infant donar més peu a una atenció espontània o a una atenció sostinguda, ja que depenen del infant haurem de treballar d’una manera o d’un altra. Però, sense oblidar que tots els infants conten i que cada grup classe es diferent, i per tant tindrà una atenció diferent i unes necessitats diferents. 

A més a més, dins dels processos cognitius, també tenim la memòria, la memòria, va ser un terme que es va considerar de manera equivocada durant molt anys, posat els primers estudis realitzats deien que qui retenia més informació era qui tenia més memòria. 

Entenem per memòria la capacitat mental que possibilita registrar, conversar i recordar les seves experiències. Hi ha tres tipus de memòria que conformen un procés per poder recordar les nostres experiències, emocions, vivències, etc. 

En primer lloc, la memòria sensorial, que rep la primera informació que ens arriba, com a subjecte no tenim sensacions o consciencia d’aquesta memòria, posat que té un processament mínim. 

En segon lloc, tenim la memòria a curt termini o memòria de treball,  aquesta té una capacitat limitada y les dades apreses, ens queden en aquesta memòria de treball, una volta que les entenem, nos les eduïm a la memòria a llarg termini.  

I en tercer lloc, tenim la memòria a llarg termini, on emmagatzemen la informació que comprenem, és informació que està relacionada amb valors, conceptes per comprendre el món, el significat de les paraules o la comprensió d’aspectes matemàtics. Aquesta memòria pot ser semàntica o episòdica.

Com docents, no podem oblidar que tot és un procés, que en un primer moment partim de la memòria sensorial, on es guarden els primers estímuls, passant a la memòria a curt termini i finalment a la de llarg termini, quedant-se enregistrada per tota la vida. 

Per aquesta raó, haurem de treballar la memòria amb activitats motivadores i que afavoreixen el record mitjançant les experiències dels propis infants, posat tot el que viu un mateix el recordem millor, llavors, ho emmagatzemen en la memòria a llarg termini, encara que molts dels nostres aprenentatges han ser der passatgers per poder deixar pas als nous i més complexos que milloren els anteriors.  

I l’últim factor cognitiu que influeix en l’aprenentatge és la intel•ligència, que és un procés que per sí tot sol no es pot desenvolupar. La intel•ligència, és un procés dinàmic, es a dir, por canviar tant a millor com a pitjor, a més a més, tot esser humà, tan sols pel fet de ser-lo, posseeix intel•ligència en major o menor grau. 

Com ens diu la teoria de Garner, i Montserrat del Pozo Roselló, les vuit intel•ligències múltiples són importants, enteses com la capacitat de conèixer a si mateix, interactuar amb les demés, comunicar-se d’una manera eficaç, percebre models i relacions lògiques, pensar en tres dimensions, captar sons, timbres i ritmes diferents, expressar idees amb el cos i tenir una sensibilitat cap el entorn natural.  

Per altra banda, tenim els processos afectius, que són les reaccions que demostra una persona quan s'enfronta a les accions i circumstàncies que succeeixen tant a l'interior com en l'exterior. Dins dels processos afectius ens trobem amb els dos factors més importants que són la motivació i la personalitat.

En lo referent a la personalitat, podem destacar que es fonamental treballar-la des de ben petits mitjançant l’autoestima i les emocions. Per aquesta raó, crec que com docents haurem de treballar-la des de l’escola i guiar a les famílies perquè puguin fer-lo des de casa, així l’infant podrà sentir-se segur en els dos contextos socials més significatius en els primers anys de vida. 

Degut a que durant molt d’anys no ha tingut en compte, com bé ens diu Carmen Boix, en l’àmbit escolar mot freqüentment, les emocions hi ha estat reprimides i mal vistes, igual com ha passat a la societat en general Abans es podia reprimir a l’alumne a través d’una educació basada en l’autoritarisme, la por, la repressió i l’expulsió, però ara això j no ens serveix. Tampoc no se’ns ha donat encara de nous elements ni d’eines per intervenir-hi, cosa que ens ha portat a buscar nous coneixements i estratègies.   

Així mateix, ens trobem que hi ha diverses maneres de enfrontar-se a l’aprenentatge, com diversos estils cognitius, com podem ser l'estil reflexiu i impulsiu, independent i dependent de camp o els holistes o serialistes. 

Finalment, dir que la personalitat, és el conjunt de característiques psíquiques d'una persona que fa que actuï d'una manera determinada davant de qualsevol situació, per això amb una correcta seguretat i autoestima s'evita els moments d'ansietat i ajuda a saber actuar correctament davant diverses situacions. 

En referencia a la motivació, dir que com a primer procés es fonamental i es basa en les tasques que impulsen al individu a realitzar unes determinades accions. 

No tota motivació genera aprenentatge, per aquesta raó, haurem de mantenir la motivació en tasques que generen aprenentatge i evitar la persistència cap activitats que no són generadores d’aprenentatge, posat que no busquem rapidesa sinó comprensió. 

Relacionades amb aquest procés, trobem diverses teories com la de PRINTICH I DE GROOT, que diuen que la motivació acadèmica s’articula en torn als components de valor, d’expectatives i afectius. 

Com a conclusió, m’agradaria comentar que tot el tema ha estat bastant interesant, sobre tot la part de la memòria, posat és un tema que crec que moltes vegades es deixa de banda i no se li dona tota la importància que es deuria. 

Així mateix, crec que des de les escoles haurien de donar informació als pares sobre aquests temes, amb la finalitat de informar-los perquè ells puguin seguir a casa amb la tasca del procés d’ensenyament-aprenentatge. 

QUIET

“Quiet” es una obra de Marius Serra, la cual nos hace reflexionar sobre nuestra vida en sociedad, de como todavía hoy en día, la sociedad no tienen una capacidad empática. Este libro, sin duda me ha puesto la piel de gallina y además me parece un libro muy sincero, en el cual su autor nos refleja sus sentimientos y sus emociones. Además, la manera de relatar la vida de una familia con un niño con necesidades educativas especiales, te hace replantearte si verdaderamente comprendemos la sociedad que nos rodea.

Esta novela real, nos relata la historia de un niño llamado Luis Serra Pablo de siete años de edad y que tiene una minusvalía del 85%, exactamente una encefalopatía, es decir, una parálisis cerebral, que como resultado impide que el pequeño se pueda mover o hablar de manera normal, pero si se comunica a través de gestos y señales. El autor, escribe esta novela como un cuaderno bitácora, donde explica de manera diaria la vida del pequeño y de su familia.

Asimismo, es una obra que desde el ámbito inclusivo es fundamental, ya que tanto las vivencias de la familia de Luis como las suyas propias, deben tenerse en cuenta en dicho ámbito y por supuesto desde la escuela y la sociedad, debido a que son dos contextos donde tanto la familia como el pequeño deben sentirse integrados y comprendidos.

Por esta razón, me gustaría compartir las sensaciones y los aprendizajes que me ha brindado la lectura de “Quiet”, desde un punto de vista inclusivo y personal.

En primer lugar, por un instante el libro me ha dado la oportunidad de sentir que formaba parte de la familia de Luis, por un momento he podido comprender que a pesar de la sociedad que nos rodea, sociedad que defiende la inclusión y la empatía pero que en su gran mayoría no es capaz de llevarla a cabo, estas familias luchan. Una lucha por defender una vida tranquila y sin miradas extrañas, puesto que las diferencias no son más que las que la sociedad quiere ver.  

Además, este libro explica y muestra que un niño con necesidades educativas especiales, solo tiene eso, necesidades diferentes, distintas, pero no llevan consigo el impedimento a vivir, a ser feliz y a poder disfrutar de nuestros seres queridos. Por ello, creo que es fundamental entender que lo realmente importante es vivir, vivir feliz y vivir disfrutando de lo que realmente importa que son las personas a las que queremos.

Este libro, me ha dado la oportunidad de entender que no importa lo que diga el resto del mundo, que tener un niño con necesidades no es más que tener que estar un poco más pendiente para poder cubrir esas necesidades, pero es solo eso, poner un poco más de atención a esa persona, no es renunciar a viajar, a divertirse y mucho menos a ser feliz.

En segundo lugar, la lectura me a recordado lo fundamental que es no desanimarse a pesar de no ver resultados positivos y de lo afortunados que deberían sentirse las personas que si tienen respuestas sobre sus enfermedades. Pero aun así, el libro sigue recordándome, que a pesar de lo angustioso que es no poder tener respuestas ni soluciones, debemos ser capaces de ser resilientes, es decir, ser capaces de afrontar las dificultades y aprender de ellas.

Y  en cuarto y último lugar, decir que esta lectura, no solo me ha hecho ver el gran valor de la comunicación sino que también, me ha ayudado a no olvidar que todo, por pequeño e insignificante que parezca es importante.

En “Quiet” el autor, nos presenta a un niño que no tiene expresión, que no rie, que no llora, pero eso no quiere decir que no sienta o que no quiera comunicarse, es simplemente que no puede, por esta razón, debemos prestar atención a esos detalles insignificantes, sencillos y muchas veces casi perceptibles, con los cuales podemos ayudar, comunicarnos o aprender.

Finalmente, me gustaría acabar, recordando que a pesar que la lectura nos muestra una familia afable y luchadora por la integración de su pequeño, además de una familia que lleva con naturalidad la discapacidad de su hijo, no podemos olvidar que la escuela tiene un papel fundamental para la inclusión de los niños con necesidades educativas especiales.

Por ello, desde la escuela se deben ofrecer servicios adaptados a todas y cada una de las necesidades de los alumnos, teniendo en cuenta que un grupo de alumnos por si solo ya tiene necesidades diferentes puesto que son heterogéneos. Y como nos dice la UNESCO,

"Los objetivos básicos de la educación deben ser aprender a aprender, aprender a resolver, aprender a ser."

Reflexió del Tema -2- de Psicología

  TEMA 2- TEORIES DE L'APRENENTATGE I LA SEVA IMPLICACIÓ EN EL CURRÍCULUM.

En aquest tema, he compres que moltes coses de les que jo pensava que tenia idea i que sabia, eren erronis, però començar, l’aprenentatge no es universal, i per tant tots els entorns són generadors de coneixement i per tant d'aprenentatge. Per aquesta raó, jo defineix l’aprenentatge com el procés d’adquisició i assimilació conscient de coneixements i competències a través de les relacions amb els diferents entorns, es a dir, no només aprenem per  l’estudi, sinó que l’experiència, la interacció, la imitació, l’exploració, etc. també ens ajuda a conèixer el món que ens envolt i aprendre d’ell.

A més a més, amb la realització d’aquest tema hem vist les concepcions conductistes, els models cognitius, el constructivisme i les teories del processament de la informació.

Així mateix, comentar que durant aquest tema hem conegut els diferents autors juntament amb les seves teories. A continuació, os posaré un esquema molt general del tema perquè sigui més fàcil tenir una visió global del que hem fet, posat que es un tema  llarg i complex.

Com podem veure en l’esquema, el tema ens presenta diversos autors que han anant compartint amb el món les seves idees i les seves teories, enriquint les noves generacions i les seves propostes per obtenir el màxim de potencial de els processos d’aprenentatge. Per això, crec que tots, com docents que serem futurament i alumnes que vàrem ser, hem de pensar i analitzar de manera seriosa, cada autor i reflexionar sobre les seves teories de manera que seguim capaços de poder millorar la nostra vida, els nostres processos d’aprenentatge, les metodologies de les aules, les tècniques que fem servir amb els infants, etc.

Aquestes reflexions, ens serviran per poder aprofitar la feina d’aquestes persones com punt de partida, per poder tenir una idea general, però també per cercar les nostres pròpies teories, en definitiva per millorar, per fer una anàlisis crític de la nostra forma de dur a termes les coses i per poder ser millors persones i millors docents.

Watson, com fundador de les concepcions conductistes, va explicar la teoria d’estímul-resposta, la qual se fonamenta en l’estímul, el professor dissenya situacions que creen aprenentatge i la resposta, el nen aprèn.

Els conductistes són totalment ambientalistes, es a dir, l’entorn genera aprenentatge, igual com deia Aristotèlic, l’entorn i l’ambient son generadors del coneixement, encara que ell tenia una teoria més extremista ja que defensava que la ment era una tabula rassa que tan sols se podia emplenar amb la experiència del medi. Però malgrat això, totes dues teories coincideixen en lo mateix, l’ambient forma part essencial del procés d’aprenentatge, posat que es una fon fonamental per al coneixement.

Així mateix, l’enfocament conductista, considera que la presència o absència de conductes son apreses tant de forma conscient com inconscient en funció de diversos determinants: genètica, agents biològics actuals, història de l'aprenentatge i les condicions ambientals momentànies. És  a dir, tot el que pot afectar al nen durant la vida, com són el primer moments de vida, les necessitats bàsiques, les interrelacions, etc. condicionarà la seva forma de viure i per tant d’aprendre.

1. Per tant, les concepcions conductistes, referencien:

1.1 Principis bàsics del condicionament clàssic

El seu màxim representat en Pavlov, qui va començar estudiant els moviments peristàltics i va acabar estudiant un fet psíquic. Ell, amb el seu experiment amb el gos, la salivació i el so d’una campana, va donar explicació a l’adquisició de respostes involuntàries a través d’ estímuls neutres, en el quals l’organisme no respon, d’estímuls incondicionats, en els quals l’organisme respon sense la necessitat d’haver-ho après i d’estímuls condicionats, en els quals es produeix una resposta quan s’associen estímuls incondicionats amb un estímul neutre, i com a conseqüència aquest últim comença a produir una resposta (conducta apresa).  

Per tant Pavlov, es va adonar de que “si es pot manipular una conducta, es poden manipular persones”, una frase que m’agrada molt, posta que en deixa veurà el importància d’aquesta teoria i la fragilitat de la ment humana en front a l’ambient, per això es importantíssim no subestimar la importància de la conducta quan treballem amb persones.

Per acabar, dir que el conductisme clàssic també té altres tècniques, com l’exposició en viu, l‘exposició a d’imaginació i la desen sibilació sistemàtica, al igual que diferents tipus de relaxacions com, la de Jacobson o shultz.

1.2. Principis del condicionament operant

El seu màxim representat en Skinner, qui ens presenta igual que Pavlov, un exemple però amb una diferencia notòria, i es que mentre Skinner treballa amb animals que donen respostes lliures, Pavlov treballava amb animals no lliures. Per això, un dels experiments de Skinner és el de la capsa de les rates, que es composa d'un pal metàl·lic que al baixar quan es prima un botó, posa el menjar a l'abast de l'animal creant així el principi de condicionament operant.

Amb aquest exemple, ens explica que  les conductes van lligades a conseqüències, per tant, un reforç que pot ser positiu o negatiu. De ser positiu, la conducta té més possibilitat de repetir-se, però aquest reforça s'ha d'aplicar immediatament després de la resposta a l'estímul per a que es pugui donar l'associació.

Amb aquest dos autors, me adonat que l’esser humà es molt més fràgil del que jo mateixa pensava, moltes vegades no hem parava a pensar en les costum que feïm cada dia ni de lo importants que son per moltes de les persones que me envolten. De igual manera, no era capaç de comprendre perquè hi ha gent que fa coses impensables a altres essers humans, però ara després de estudiar un poc més la ment humana, he entès que l’acció sempre  prové d’una reacció.  

A més a més, els conductistes, ens exposen procediments per controlar i modificar la conducta, els quals consten de tres fases, avaluació, saber quina és la conducta que volem millorar; intervenció, valorar el cas i escollir la tècnica que millor s’adapti per aconseguir l’objectiu i  seguiment, valorar la transformació de la conducta treballada per saber si hem d’aplicar altres tècniques o millorar la que hem utilitzat.

No obstant, les tècniques utilitzades sempre han de ser conegudes pels nens i s'ha de concretar la resposta del reforç. Per poder veure millor i de manera global les diferents tècniques, les exposaré  en forma d’esquema.

1.3 Aprenentatge social o vicari.

Aquesta teoria destaca que no podem reduir la conducta en simples reforços, sinó que hi ha una sèrie de processos que també intervenen. Per tant, la conducta depèn  de la situació en que es trobi la persona, es a dir, segons en la situació que ens trobem tenim una conducta d’una manera o d’un altra Això es molt comú quan parlem d’estrès, posat que tothom a viscut un moment d’estres o ha fet coses que en altra situació no les hauria fet mai. Això explica que la situació emocional i física de la persona, el clima, el moment exacte en que ha de donar resposta davant d'un estímul influeix en la resposta.

Això ens porta a la teoria del DETERMINISME RECÍPROC de Bandura, la qual explica que els factors ambient, personals, cognitius i de la conducta, interactuen per a determinar la conducta que anem a prendre davant un estímul.

Per altra banda, Bandura, diu que hi ha una sèrie de factors que influeixen en la conducta, i per reproduir-les tenim que tenir unes capacitats bàsiques com són, simbolitzada, previsora, vicària, d’autoregulació i d’autoreflexió.

A més a més, Bandura també analitza els quatre processos pels quals qualsevol persona passa per a imitar una conducta observada, atenció, retenció, reproducció motora i motivació externa o interna.

1.4 Zinmmerman - Aprenentatge autoregulat

Zinmmerman és un autor que es basa en la teoria de la Cognició de Bandura, on va establir un model de desenvolupat acadèmic autoregulat considerant que l’alumne ha de participar de forma activa en el seu propi procés d’aprenentatge, de forma que ell mateix s’autoreguli de forma autònoma.

Així doncs, estableix una sèrie de determinants de l’aprenentatge autoregulat:

INFLUÈNCIES PERSONALS

- Percepcions d'autoeficàcia

- Coneixement de l'estudiant

- Processos metacognitius

- Fixació d'objectius

- Estats afectius

*Estratègies de millora

- Organitzar i transformar: estructurar el material amb el que anem a treballar.

- Col·locar i planificar fites pròpies.

- Repetició i memorització: una vegada entès el procés, assimilar-lo i fer-lo propi.

INFLUÈNCIES CONDUCTUALS

- Autoobservación

- Autor reacció

- Autoavaluació

* Estratègies de millora

- Autoavaluació

- Realització de registres

- Auto conseqüència: recompenses pròpies.

INFLUÈNCIES AMBIENTALS

- Modelat: amb un model a seguir, l’autoregulació és més senzilla.

- Comprensió verbal: verbalitzar el procés.

- Estructurar els contextos i l’aprenentatge.

*Estratègies de millora

- Recerca d’informació.

- Estructuració de l'ambient.

- Recerca d'ajuda.

- Revisar el registres realitzats.

Finalment, comentar que aquestes teories conductistes m’han fet reflexionar sobre la meva manera de entendre el món i gracies a elles he pogut estructurar un poc més les meves idees, posat que ara entenc moltes coses que abans desconeixia. Ara, moltes de les accions o reaccions que tenien els petits de la casa m’eren totalment desconegudes i tampoc sabia molt bé el perquè, ara ja se un poc més i l més al·lucinant es que se com millorar aquestes conductes.

2 MODELS COGNITIUS

Gracies a les teories anteriorment explicades (teories conductistes), sorgeixen com a resposta els models cognitius. Aquestes expliquen el nen no és una taula rassa que hem d'anar omplint de coneixement sinó que mitjançant les experiències que viu va construint el seu propi aprenentatge.

2.1 Piaget

El model de Piget es va centrar en la gènesi de la intel·ligència, i la seva teoria es va de “Epistemologia genètica”.  Així mateix, Piaget té molta influencia en la teoria de la “Evolució de les especies” de Darwin, la qual defensa que hi ha que adaptar-se per sobreviure, una frase la molt comú que recull aquesta idea es la frase “La adaptació al medi es un signe de intel·ligència”.

Per aquest motiu, Piaget en explica que es important adaptar-se al món, al medi que ens envolta, per això ens presenta els processos d’adaptació intel·lectuals, que són: la assimilació, la qual tracta de lligar coneixements que ja tenim amb els nous; el acomodament, que tracta de incorporar coneixements nous i estructurar-los; la equilibració, que tracta de equilibrar els coneixements i la organització, tracta de organitzar les estructures mentals.

Per tant, Piaget en la seva teoria li dona molta importància a partir del coneixement previ del nen per tal de no crear dissonàncies cognitives massa grans que el nen no pugui superar creant-li així angoixa i estrès.

Finalment, comentar que en la teoria de Piaget defensa que es fonamental no donar les coses fetes sinó deixar que decideixen per si mateixos, que es necessari deixar que decideixen, però marcar-li unes pautes, treballar la autonomia, relacionar-se, ser independent i curiós, que resolguin els problemes entre ells i no sigui l’adult el que intervingui, partir de els coneixements dels infants i que sigui de manera real, fer-los que pensen i que reflexionen, ensenyar-li les coses amb la pràctica i no amb les receptes o formules, pensar com a professionals abans les coses i després explicar-les per a que les entenguí, ser guies i no donar-li les respostes a les seves idees o camins i deixar que peni pel seu compte i aprengui dels errors per millorar les coses.

2.2 Vygotski

La seva teoria sorgeix per fer mes productiva la societat, es a dir, que gènere més coneixement (productisme social) i aquesta teoria part, de que el coneixement es producte de l’ interacció social.

A més a més, Vygostki té dues principis bàsics de la seva obra, un, que totes les funcions psicològiques superiors tenen el seu origen en les relacions entre persones, i l’altra, que no tots els processos d’ensenyament - aprenentatge creuen en el desenvolupament o avanços en  alumnes, sinó tan sols aquells que es situen en la zona de desenvolupament pròxim del nen

Aquesta zona de desenvolupament pròxim es la unió entre el que el ni sap i lo que podria arribar saber, i per consegüent el aprenentatge. En referencia a aquesta zona de desenvolupament, m’agradaria comentar la importància que té aquesta teoria de manera indirecta, es a dir, nosaltres quan llegim el que Vygostki en diu ho pensem i ho entenem com una teoria que pot ser o no utilitzada, però no ens adonem que aquesta teoria es més que això. Aquesta forma de fer, ens explica, ens mostra que hem de tenir en compte els coneixements previs de l'alumne així com l'objectiu que volem assolir per a saber què, com i perquè aprenem, d’aquesta manera l’aprenentatge serà més significatiu, encara que es necessari tenir prou clar el que el nen sap i el que no però poder ajudar-lo a que  ell amb la nostra ajuda arribi al objectiu proposat. Aquesta ajuda té que ser clara, a més de fer una avaluació prèvia a l'activitat, una avaluació del procés i una avaluació al final per poder autoavaluar el camí recorregut.

Finalment, m’agradaria parlar del tema de les fitxes que es un tema molt latent avui en dia.

Jo, personalment crec que una fitxa plantejada de manera correcta en el moment correcte i que gènere coneixement a través de la interacció i l’experimentació del infants sempre por ser de gran ajuda. El que no podem fer en cap cas, es utilitzar les fitxes com metodologia alternativa per fer-ho tot més ràpid, ni perquè les famílies cerquen resultats, tenim que tenir molt en compte que una fitxa plantejada de manera inconnexa i en un moment i amb uns continguts erronis crea un tot en el aula, per tant no es respectin les ritmes individuals dels nins, tots parteixen des de un mateix punts, es a dir, tots tenen que saber el mateix i tots tenen que fer-ho igual de ràpid. Això, no es pot consentir, posat que no tants sols generen un tot dins l’aula sinó que no afavoreixen la comunicació ni la interacció entre els infants, donat com a resultats infants avorrits que no posen ni ganes ni il·lusió en aprendre.

2.3 Ausubel

Ausubel critica als seus companys ja que defensa que l’aprenentatge no deu ser tan sols memorístic o tat sols per descobriment, sinó que tots dos són necessaris per a un aprenentatge de qualitat (aprenentatge significatiu).

Aquest aprenentatge de qualitat (significatiu), es té que dur a terme amb material de qualitat, per tant es fonamental que el material sigui potencialment significatiu, que els alumnes estiguin motivats per aprendre i que l’alumne sàpiga en tot moment que està fent. A més a més, tenim que presentar-lo de forma seqüencia i utilitzant exemples que ajudin a que l’alumne participi de forma activa i cognitiva.

Finalment, comentar que com últim pas per un aprenentatge significatiu, he de organitzar i assimilar els esquemes que s'hagin fet per arribar a acomodar-los i que formin part del coneixement del infant, així com tenir en compte la motivació de l'alumne per aprendre i la seva predisposició, posat què sense aquestes, l'aprenentatge no es pot donar.

2.4 Bruner

Bruner basa la seva teoria en la dels altres, les agafa i les modifica. Ell es basa en l’aprenentatge per descobriment. Per aquesta raó, al plantejar quests aprenentatge diu “Tot el que genera coneixement, tot fa evolucionar les societats”, com a conseqüència, es fa una gran pregunta “¿Com ho fan les persones que generen coneixements?, llavors, investiguen, fan hipòtesis, cerquen informació, seleccionen la informació, la contrasten i la verifiqui.

Per aquesta raó, segons Bruner tot el procés d’aprenentatge passa per un procés, i l’inici d’aquest procés sempre es una bona pregunta als infants, per poder així partir dels seus interessos i poder oferir un aprenentatge significatiu, com ens diria Ausubel. Malgrat això, en les escoles encara avui en dia se li continua donant als infants les hipòtesis fetes, oblidant que el nen té que interactuar amb la realitat, per poder organitzar els coneixements segons les seves pròpies categories, creant-se de noves o modificant les existent.

I precisament, parlat de modificar o crear  de noves categories, durant aquest tema he aprés que moltes de les coses que jo feia i que pensava formaven part de mi perquè si, ara se que no es perquè si, sinó que tenen un inici, i que de millor o pitjor manera jo he anant fent aquestos processos d’aprenentatge sense adonarem, però  sincerament os ho dic, es al·lucinant entendre els diferents perques.

Per últim, una vegada vist els conductistes i els cognitius, podem dir que  una notòria  diferencia la qual els separen es que, per una banda, els conductistes es centraven en el procés d’instrucció, deixant de banda les necessitats de ‘infant, mentres que els cognitius defensaven que el protagonista es el nen, i el mestre té en compte les seves estratègies, les revisa, és un procés d’investigació-acció continu.

3. EL CONSTRUCTIVISME

Per finalitzar, cal fer una referència al constructivisme. Aquesta corrent educativa exposa que és necessari donar-li a els alumnes les eines pertinents perquè ell mateix pugi crear el seu coneixement i resolem de forma autònoma els possibles problemes que puguin sorgir.

El constructivisme, referent a l'educació, proposa un model d'ensenyament-aprenentatge participatiu per part de l'alumne: ensenyament per a l'acció. Per tant, es considera a l'alumne com l’ésser que posseeix la informació i no pas el mestre,  així doncs, aquesta corrent també té en compte els coneixements previs de la persona i, per tant, té en compte la diversitat i les necessitats personals de cada alumne. 

Una forta abraçada!! 

Ja ha arribat un nou curs!!

Aquest nou curs, ho hem iniciant a la seu nova, antic edifici de comandància. En un primer moment, em va costar una mica adaptar-me a les noves instal·lacions i situar cadascuna de les àrees de l'edifici, però ara que ja portem un mes de curs, la veritat és que estic molt contenta, sobretot per l'aparcament. 

Aquest any promet, i estic segura que serà un any molt productiu i ple de noves i divertides igual que complicades vivències i situacions. 

Finalment, dir que durant aquest any, espero desaprendre i aprendre diferents conceptes i que igual que en primer, m'ajudi a millorar com a persona i a tenir més clars els meus objectius.

Reflexió del tema -1- de Psicologia

A mesura que ha anat passant el temps, tant l'educació com els rols del professorat s'han anat modificant a poc a poc.

El treball del professor es va configurar en la moderna societat industrial amb la institucionalització, la instrucció i l'especificació de les funcions docents, i com be ens diu (MASJUAN, 1990), el rol del mestre se centra en una determinada societat perquè contribueix de manera molt directa en socialitzar les noves generacions. No obstant això, no és solament el rol del professor el que ha canviat amb el pas dels anys, perquè com ens explica la lectura “Ensenyar i aprendre”, la història de l'educació és la història de la psicologia de l'educació i tant l'educació i les diferents maneres d'ensenyar com el rol de professor han anat evolucionant, per així, donar lloc com diu (GENOVARD I GOTZEN, 1990), a una psicologia de l'educació que tractarà els processos d'ensenyament i aprenentatge, a més de definir mètodes adequats per solucionar els possibles problemes existents. 

Per tant, per a mi, la psicologia de l'educació, té un objectiu primordial, el qual és demostrar la importància de la relació entre els processos d'ensenyament i aprenentatge, per aquest motiu, estudia la conducta humana i els processos d'aprenentatge i ensenyament, al mateix temps que busca i crea solucions als possibles problemes. 

 Aquest primer tema estudiat, m'ha fet reflexionar sobre l'ensenyament, sobre els seus inicis, sobre totes les persones que des de l'edat antiga, passant per l'hel·lenisme, pel Renaixement, el Barroc i arribant a l'actualitat, s'han preocupat d'explicar els seus estudis, de compartir amb el món les seves investigacions perquè així, els futurs docents puguem beneficiar-nos de les tècniques necessàries, per així, poder educar i ensenyar a les noves generacions a pensar per si mateixos, a saber defensar els seus ideals amb arguments sòlids, a saber rectificar i aprendre dels seus errors o a valorar-se a si mateixos i als altres com a persones humanes que som. 

Així mateix, és un tema que m'ha fet entendre la importància de la psicologia a l'aula, que els nens tinguin un aprenentatge significatiu, tant de manera individual com en petit i gran grup. Sense oblidar, que és fonamental per a un bon procés d'ensenyament i aprenentatge que el docent respecti i valori els ritmes individuals dels nens, a més de treballar la motivació a través de diferents estratègies per poder afrontar els seus reptes i somnis. 

De la mateixa manera, és fonamental ajudar al nen al fet que aprengui les competències i actituds dins d'un aula, amb una metodologia individualitzada al grup i flexible, a més d'una bona relació entre alumnes-professora, sense deixar enrere, la importància que el nen aprengui a pensar pel mateix, i que tingui un sentit crític i d'autoavaluació. 

Una de les orientacions que ens explica aquest primer tema, és el conductisme, ja que ha influït de manera significativa tant en l'educació com en la psicologia. El conductisme, es basa en la conducta humana, a millorar i modificar les conductes, amb l'objectiu d'eliminar les conductes inadequades, portant un llarg procés d'investigació abans d'aplicar alguna de les seves tècniques. No obstant això, el conductisme exposa les tècniques sempre per construir, mai per controlar, però és el mal ús dels docents el que comporta al fet que moltes de les tècniques en estar mal aplicades donin resultats negatius. Aquest, és un cas important, on hauríem de reflexionar i tenir molt en compte que estem amb alumnes, persones que confien en nosaltres i que es regeixen pel nostre comportament i dipositen les seves expectatives sobre nosaltres, ¡no els responguem de manera equivocada! 

Un article interessant que he llegit per a aquesta assignatura ha estat “L'aventura de ser mestre” escrit per (JOSÉ M. ESTEVE), on ell ens explica la seva vivència i la seva visió des de les seves experiències personals com a docent. Aquest article, em va semblar molt interessant, ja que ens parla de les dificultats que porta amb si la docència. Una d'elles, és la identitat professional, cosa que personalment crec que és fonamental per poder fer classe i enfrontar-se a un grup de nens amb els quals has de compartir les teves vivències, anècdotes, coneixements, etc. Com José M. Esteve, no està de més que els futurs docents i els que ja ho són, reflexionin sobre aquesta professió, ja que és una professió ambivalent, com ens indica aquest autor. 

Jo personalment, he tingut la sort de poder fer les pràctiques de 0-3, i he pogut observar i presenciar les grans diferències d'un aula i d'un docent en si mateix. Sincerament, crec que la seva frase “ningú ens ensenya a ser professors, hem d'aprendre-ho nosaltres mateixos per assaig i error”, ens mostra la diversitat de sensacions que pot sentir el docent quan està a l'aula i les seves diferents reaccions a les diverses situacions que poden succeir. 

De manera personal, a través de les pràctiques en una escoleta, vaig poder comprovar que el primer dia que et deixen dirigir una classe, és una sensació indescriptible i sense igual. Mai oblidaré el dia, en què per primera vegada, dugui a terme una sessió dins de l'aula, amb els materials que havia preparat, amb les hipòtesis que havia estudiat, etc. Aquell dia, em vaig adonar que la teoria és imprescindible però no suficient, perquè el nivell d'actuació i rapidesa del docent davant les diverses situacions que es presenten a l'aula és fonamental, i aquest, solament s'aconsegueix amb pràctica i experiència. 

Finalment, m'agradaria acabar amb una frase de Franklin Benjamin, que diu “Digues-me i ho oblido, ensenya'm i ho recordo, involucra'm i ho aprenc”, frase que recull una part important de l'educació, ja que ens explica en poques paraules la importància d'un aprenentatge significatiu on l'alumne ha de ser el protagonista d'aquest aprenentatge.